Joan i Karima

LETRA

Joan i Karima

Ml huit-cents quaranta huit,
vençut l'emir Abdelqader,
França domina l'Algèria
per la força de les armes.

Alger, Orà i Constantina
són departaments francesos
i els pobres del Sud d'Europa
s'afanyen per ser admesos
a un país que els ofereix
la promesa de treball
que a la seua terra els falta.

Comença la emigració
que duu a Algèria una gran massa
són els Pied-Noirs
tal com diuen els autòctons.
Són set-cents mil europeus
buscant treball al Nord d'Àfrica.
Cent trenta-mil procedents
de la terra valenciana.
Va per l'any mil nou-cents onze
i va pujant la balança.

Mil nou-cents quaranta-cinc,
els europeus s'acomoden.
Valencians i menorquins
conserven la seua parla.
Als seus barris i a la premsa,
que es divulga entre els veïns.
Els algerians que els freqüenten
la parlen també sovint.

El nord-oest de l'Algèria
Setif reviu la revolta
contra l'opressió francesa.
De Gaulle fa una maniobra
i atorga un fals Estatut
perquè els oriünds participen
i no es tinguen per vençuts.
El moviment llibertari
conduït per Messali
es divideix en dos bàndols,
els moderats i els violents,
a les casbes i mesquites
són exclusiva algeriana
s'organitza la guerrilla
i es copa la lluita armada
contra l'invasor francès.

La Guàrdia Civil patrulla
al moll del Port d'Alacant.
Un vapor brama i fumeja
convocant als emigrants.
Joan, amb setze anys,
l'equipatge i sos pares va pujant
la passarel·la que els porta
a l'altra banda del mar,
a l'Alger a on ja els esperen
els cosins que fa dos anys
van abandonar Callosa
per lligar algun jornal
i allà, a dins la presó Model,
s'ha quedat el jaio Joan,
la presó franquista,
esta maleïda guerra
la misèria que ha deixat.

Ahir va ser ma mare
i avui serà mon pare
el que perdrà la raó una volta més.
A la eixida de la plaça
només girar el cantó
quatre algerins es preparen
per copar la guarnició.
Ha caigut ferit Ahmed,
el meu amic Ahmed
i Karima el porta a casa
i ve demanant per mi.
Mare, a Callosa era del poble,
però l'Alger algerí, escolta'm mare,
jo, Joan, fill de la Marina,
jo no el pense deixar morir.

1954, FLN
i Ben Bele al seu davant
lluita per la independència,
es desferma el terrorisme
contra els centres oficials.
Ja s'aixequen tots els dubtes
per part del poble algerià.
I quan de nou considera l'autodeterminació
com a solució possible,
els militars i els colons
munten la contraofensiva,
pregant pels seus interessos
i el fantasma de l'OAS
supera tots els excessos
de l'envestida algerina
intimidant el terror
i atemptant contra la vida
de tota la població.

Bé ho reflexa Pontecorvo
amb just apassionant
al seu film que titulava
la Batalla de l'Alger.

Mil nou-cents seixanta-u,
França accepta obertament
l'autodeterminació de la població algerina.
El dia díhuit de març de l'any següent subscrivien
la conferència algeriana
amb els acords presumibles.
D'una part, l'Estat francès.
De l'altra, el Front Nacional d'Alliberament d'Algèria.
Després de més de cent anys de dominació estrangera
es convoca el referèndum demanant la independència.

Pels acords que s'han pactat,
els estrangers tindran dret
de continuar a l'Algèria.
Però la por es dispara
i els europeus astorats
d'un pànic que els acora.
Fugen en massa, amb desori
i abandonant els negocis i les cases.
Ja és un fet,
l'Algèria és independent.

Dolçor de la meua vida,
ai Karima estimada,
ara ja estem junts,
tant com tu i jo ho desitjàvem
dins la casba
compartint la casa amb els teus germans.
La nostra filla Karima
creixerà amb la seua gent.
Ara comprenc molt millor
que fa uns anys
el teu germà, la teua terra,
com diuen en el meu poble:
el mànec de la paella
o és teu o és d'un altre.
Només em dol que els meus pares
no vulguen vore sa néta
perquè els paisans no comprenen
quina és la meua bandera.

Pied-Noirs fugen en massa
i Joan es troba en perill,
que l'antic promès de Karima
està buscant-lo per deportar-lo.
Joan fuig per dalt les terrasses
a la Lluna plena de la casba
i a casa Abderrahim
l'esperen els veïns
dispostos a defensar-lo.
Mira, Joan és un dels nostres,
-Abderrahim planta cara-
i no intenteu agarrar-lo
que d'Alger no el traureu
fora que ens mateu a tots.
Tornà la calma,
tota la gent de Callosa marxà.
I a Bab el Oued obren un taller
Joan i Ahmed, el germà de Karima.

Mil-nou cents seixanta-sis,
la situació és caòtica.
Un quaranta-cinc per cent
d'algerins desocupats
i sense els professionals
i empresaris europeus
que abandonaren les fàbriques i el camp
i sense el comerç.
La població s'organitza
per construir el país.
Els obrers i llauradors
per la seua iniciativa
reobren les factories i els tallers,
tornen al camp,
posen en marxa les màquines,
impulsen la producció.
I així és quan hi ha un sistema
de potent autogestió.
El Govern no es queda enrere
recolzant el comitès.
En quinze o vint anys l'Algèria
s'havia consolidat
dins la comunitat àrab
amb un lloc ben destacat.

Els anys passaven de pressa
dolços del taller a casa.
La filla de Joan i Karima
creixia sana, morena i feliç.
Però Bab el Oued
planen unes ombres.
La felicitat mai no és eterna,
que Karima es va apagant,
tal com una rosa sense aigua.
I una tarda s'adormia,
s'ador de Karima se n'anà per sempre.
I Joan no despertava
d'un malson que l'arrancava
d'aquella terra.
Joan es troba molt cansat
i amb seixanta-dos i amb sa filla
del Port d'Orà pren el ferri
que a Callosa els encamina.